El banc

M'havien explicat que una de les meves primeres preocupacions al Regne Unit seria aconseguir obrir-me un compte bancari. Al nostre país, vas a un banc i ,amb el DNI i quatre duros, t'obren el compte a l'instant, sense cap més problema. Doncs bé, resulta que aquí, país d'immigrants, durant anys molta gent venia, obria el seu compte, i quan marxava el deixava obert, generant moltíssimes despeses, fins que els bancs es van cansar. I una altra dificultat afegida és l'absència de DNI, de manera que per poder acreditar una residència fixa necessites una factura adreçada a tal direcció. Però, ah! per poder pagar una factura necessites un compte bancari.

Sabedor d'aquestes dificultats i de què, un cop acceptats els papers que presentis, generalment et fan esperar un parell de setmanes mentre "s'ho pensen", si t'obren el compte, vaig venir ben carregat de papers i de paciència. Factures del pis de Barcelona, passaport, DNI, carta de recomanació del meu banc, còpia de tots els comptes de Barcelona, extractes bancaris, contracte de l'habitació a Southampton, paper d'acceptació de la feina aquí, etc. El segon dia d'estada, em vaig presentar a les oficines centrals d'un conegut banc a High Street, que vaig escollir per què també té oficines a Barcelona. Després d'esperar uns deu minuts, m'atèn una, en principi, amable senyoreta rossa, jove, molt ben vestideta. "Bona tarda, volia obrir un compte en el seu banc". Ella, veient el meu obvi accent extranger, em demana el passaport i prova de residència en el Regne Unit. En agafar el contracte de l'habitació, se'l queda mirant i em pregunta que què és allò. "El contracte que demostra la meva residència aquí". Diu, això ho podria imprimir i signar jo a casa meva, això no val per res. "Com que no val per res? És un contracte!" "Vull una factura domiciliada" "No en tinc, de factures, no en puc pagar sense el compte que provo d'obrir!" "Doncs no et puc obrir cap compte, sense factures" "Si vostè no em vol obrir un compte, ja me n'aniré a un altre banc on em tractin millor" "Aquests papers no te'ls acceptaran enlloc, ja pots provar" "Doncs apa, adeu, me'n vaig a provar. Tingui una bona tarda".

Sí, aquest va ser el meu primer contacte amb el sistema bancari anglès. Llavors vaig pensar que no només calia tenir els papers adients, sinó una bona estratègia: trobar algú que no en sabés gaire, predisposat a fer-ho, i especialment predisposat a fer-m'ho a mi.

Així que vaig anar al mateix banc però a una altra oficina: a les afores de Southampton, no pas a la central. I més tard: si els bancs tanquen a les 16:30, vaig anar mitja hora abans de tancar, amb el temps ben just. Entro al banc, i m'atenen a l'instant. "Hola, sóc el DOCTOR X, de la Universitat de X, que estic fent una estada llarga al Centre Oceanogràfic X, i vull obrir-me un compte bancari aquí i ara." En el moment en què vaig veure que la dona que m'atenia, vestida amb una samarreta del mateix banc, girava el cap per mirar quina hora era, quant quedava per plegar i si li donaria temps a obrir-me'l, vaig saber que d'allà sortia amb un compte corrent, una visa electron, banca online i una recomanació per a una targeta de crèdit, que normalment no tens fins passats sis mesos. Tot i tenir un contracte cutre, un DNI que posa l'adreça dels meus pares, i unes factures d'aigua a nom d'algú altre...

Al dia següent ho explicava a la feina i em van nomenar assessor bancari dels nous arrivats.