Monday, December 10, 2007
Tuesday, November 27, 2007
Monday, November 26, 2007
Petita política
La CUP de Sant Celoni força que es publiquin les despeses del regidors al butlletí municipal
La Candidatura d’Unitat Popular ha forçat l’Ajuntament de Sant Celoni a fer i publicar un informe semestral de les despeses de tots els regidors al butlletí municipal. La CUP, que amb dos regidors té la clau de la governabilitat tot i no formar part del govern (CiU), va presentar una moció demanant aquesta mesura, que va ser acceptada per tots els grups municipals. La decisió –presa en el ple de dijous passat– forma part de l’acord d’investidura entre la CUP i CiU que va donar l’alcaldia als nacionalistes. L’informe de despeses haurà d’incloure les dietes, els telèfons mòbils i els desplaçaments dels regidors de l’equip de govern, així com les despeses destinades a tots els regidors i grups municipals per la seva tasca de representació. A més del butlletí, aquest informe també es publicarà a la web de l’Ajuntament.
L'ajuntament de la Vall de Laguar s'adhereix a la campanya per TV3 a proposta d'Esquerra.
El grup municipal d'Esquerra a la Vall de Laguar (Marina Alta) ha presentat una moció perquè l'Ajuntament s'adherisca a la campanya encetada per ACPV per defensar la recepció de TV3 al País Valencià. La moció ha sigut aprovada per unanimitat de tots els grups polítics representats a l'Ajuntament (PP, PSOE i Esquerra). En la citada moció, el grup d'Esquerra assenyala que "el tall del senyal de la televisió pública catalana, que ha estat present els darrers 21 anys al País Valencià, seria un greu atemptat contra la pluralitat informativa i contra la nostra llengua".
(Font: El Nou 9, Esquerra)
La Candidatura d’Unitat Popular ha forçat l’Ajuntament de Sant Celoni a fer i publicar un informe semestral de les despeses de tots els regidors al butlletí municipal. La CUP, que amb dos regidors té la clau de la governabilitat tot i no formar part del govern (CiU), va presentar una moció demanant aquesta mesura, que va ser acceptada per tots els grups municipals. La decisió –presa en el ple de dijous passat– forma part de l’acord d’investidura entre la CUP i CiU que va donar l’alcaldia als nacionalistes. L’informe de despeses haurà d’incloure les dietes, els telèfons mòbils i els desplaçaments dels regidors de l’equip de govern, així com les despeses destinades a tots els regidors i grups municipals per la seva tasca de representació. A més del butlletí, aquest informe també es publicarà a la web de l’Ajuntament.
L'ajuntament de la Vall de Laguar s'adhereix a la campanya per TV3 a proposta d'Esquerra.
El grup municipal d'Esquerra a la Vall de Laguar (Marina Alta) ha presentat una moció perquè l'Ajuntament s'adherisca a la campanya encetada per ACPV per defensar la recepció de TV3 al País Valencià. La moció ha sigut aprovada per unanimitat de tots els grups polítics representats a l'Ajuntament (PP, PSOE i Esquerra). En la citada moció, el grup d'Esquerra assenyala que "el tall del senyal de la televisió pública catalana, que ha estat present els darrers 21 anys al País Valencià, seria un greu atemptat contra la pluralitat informativa i contra la nostra llengua".
(Font: El Nou 9, Esquerra)
Wednesday, September 5, 2007
Monday, March 12, 2007
Independència
Han passat trenta anys de la mort de Franco. Espanya ha tingut temps de sobres i oportunitats de reinventar-se. Ho va fer en part amb l'estat de les autonomies, però l'intent ha degenerat en pura descentralització administrativa, i encara. Les nostres tres autonomies ja han intentat d'acomodar-s'hi dues voltes. I el resultat és frustrant. Especialment en el cas del Principat, on l'estatut aprovat pel Parlament ha estat reduït a no res. I no avancem. I cada dia que passa ens escanyen més. Però, en canvi, assistim al renaixement pletòric del nacionalisme espanyol, que no és solament cosa de quatre fatxes, no ens enganyem. Durant els mesos vinents, encara ens faran beure més fel, començant per una sentència judicial sobre l'estatut barceloní que s'anuncia sucosa. I la pregunta és: què hem de fer nosaltres en vist de tot això?
En política mai no hi ha solucions màgiques. Però no hi ha el menor dubte que, en el nostre cas, en aquesta dècada i a la vista del panorama que tenim, la independència comença a ser ja l'opció més raonable. El president Maragall deia que hi havia un estil de fer d'Espanya que suscita 'desafecció'. Doncs, mira: la sensació de fracàs amarg que deixà l'estatut, l'abans alemanys que catalans dels empresaris, la barra que tenen amb l'aeroport i tantes coses més, les bufetades de la policia aquest cap de setmana a una xiqueta de Burjassot perquè parlava valencià, la pretensió de forçar la màquina a tot arreu amb el castellà, la persecució fins l'altra punta de l'oceà de qualsevol selecció nostra i la mar de banderes espanyoles que torna a ofegar Madrid, tot junt i barrejat, la suscita. Suscita desafecció. Desafecció a la dreta espanyola i a l'esquerra espanyola també. Perquè anem apanyats, si resulta, com no paren de dir, que Zapatero és l'únic que ens entén. Que el cel ens faça bonets. Desafecció a litres. Desafecció i desesperació de pensar que ràpids i tranquils que podríem circular per les vies d'Europa, si no tinguérem tothora l'entrebanc que ve d'Almansa.
La independència, sense ser una solució màgica, seria ara mateix la més raonable, la més sensata. La més senzilla d'explicar i d'entendre. I sens dubte, l'única eficaç per a dissipar d'una vegada aquesta sensació agra que tanta gent sentim cada dia des de fa uns quants anys. Aquesta incomoditat permanent que ens atrapa tan bon punt obrim el navegador, fullegem un diari o mirem un telenotícies qualsevol.
Però, com ho fem? Ací, exactament ací, és on comencen tots els mals. La política que tenim arriba on arriba, i ja es veu que el vol és curt i condicionat a una velocitat d'espant. I la capacitat de mobilització de la societat civil, no ens enganyem amb l'eslògan, és minsa i molt coartada. Però constatar això, i fins i tot una certa impotència, no és cap excusa per a evitar la feina de cada dia. Sobretot perquè n'hi ha una de fonamental i bàsica: descolonitzar la ment, que no depèn de ningú més que de cadascun de nosaltres. De tots i cadascun de nosaltres.
I amb la ment buida d'apriorismes colonials, buida de por i de recels, buida de dubtes sobre nosaltres mateixos, el present i el futur d'aquest país ja es veu a hores d'ara amb una claredat meridiana: no hi ha res a fer a Espanya. Ni que passen trenta anys més. Amb aquesta gent, no reeixirem mai a fer possible una relació en què no ens consideren uns inferiors amb drets polítics menors i sempre sota sospita. Ho hem intentat trenta llarguíssims anys a base sempre de suavitat, bones formes i discreció. I la resposta a tanta moderació i a tan bona cara, la vam veure fa mesos a les Corts espanyoles amb Alfonso Guerra passant el ribot i la vam veure dissabte a la plaça d'Espanya (on sinó?) de Madrid, amb Rajoy en posició militar mentre sonava aquella musiqueta que ells sempre toquen.
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Monday, February 26, 2007
Qui censura les estelades?
Al Marca, a El Mundo, a El País... Les censura directament Audiovisual Sport? Quin gran nerviosisme els deu dur a esmerçar temps i diners (tenen algú contractat per fer-ho?) per anar esborrant, frame per frame, les estelades!
Tuesday, February 20, 2007
Marinaleda existeix
Fent un cop d'ull a la premsa extrangera, he trobat a El País (l'altre) una notícia titulada "El no de la isla roja de Marinaleda", sobre l'únic poble andalús on ha guanyat el NO al nou Estatut d'Andalusia, amb un 59.63% dels vots, i una participació del 64.01% (molt superior a la mitjana del 36.28% de tota la comunitat). Parla de que el poble és famós per la seva lluita als anys 80 i 90, del seu alcalde que ho és des del 1979, fundador del CUT (Colectivo de Unidad de los Trabajadores), braç polític del SOC (Sindicato de Obreros del Campo) i guanyador de carrer de totes les eleccions des de llavors. Parla de les seves cooperatives agràries, on "todos sus miembros cobran lo mismo: 40 euros por jornal, ya sea el encargado de la oficina o el que está en el campo".
Despertada la curiositat, he hagut de buscar, no massa, la seva web. I és un niu de sorpreses agradables. Es pot llegir el significat del seu escut i la història del poble. Com el 1936 "Vicente Cejas Moreno es elegido alcalde que luego sería asesinado junto a su hijo en la era Empedrá de El Rubio con una crueldad infinita." Com "el hambre llegaba a los estómagos de muchas familias jornaleras que no tenían más remedio que irse a rebuscar aceitunas o bellotas por los campos" i "Un mando de la Guardia Civil de Écija se hizo famoso en la zona porque manda arrancar los dientes de los jornaleros que cogían bellotas por los cortijos". El canvi de noms dels carrers, de Muñoz Grande a Che Guevara, de Plaza de Franco a Plaza Salvador Allende, de Sanjurjo a García Lorca.
De les lluites i les victòries. De com van ocupar l'embassament per a aconseguir aigua per a regadius. De com van ocupar els latifundis per a aconseguir terres per conrear. I de com al 1992 van aconseguir finalment 1200 Ha de terreny expropiades a un latifundi, a partir de les quals han creat cooperatives i indústries que fan que el poble tingui plena ocupació! De com han fet del dret a la vivenda un eix bàsic, "se han construido más de 350 viviendas en un pueblo de no más de 3000 habitantes".
De la política actual. De com el poble s'organitza en assemblees, la general i les de barri. També en grups d'acció. De com el pressupost del poble, de 400 milions de pessetes, és participat i decidit per tots els habitants. De com la gent dedica alguns dels seus diumenges a treballar gratuitament per al poble, arreglant carrers o a les mateixes cooperatives agrícoles.
De tots els serveis que el poble es dóna a sí mateix. Del nou institut de secundària, el parc, el servei a domicili "que consiste en que desde el ayuntamiento contratamos a varias mujeres que visitan todos los días a aquellas personan que lo solicitan y que necesitan ayuda por estar enfermas, torpes, solas o que su familia no les puede atender". De la casa de la Cultura, l'escola bressol, o la piscina "el abono de temporada" de la qual "para los vecinos de nuestro pueblo es de 300 ptas. (1'80 €) que es un precio que obedece a una filosofía política cuyo principio es de que todos los bienestares públicos o bien sean gratuitos o tengan el precio que puedan pagar los que sean más pobres entre los pobres". Dels consultoris i les cases del pensionista. De l'escola taller, la ràdio i la televisió, les pistes esportives.
De les festes del poble, que inclouen, entre altres, el Día de la Paz, a la qual "cada año coincidiendo con el día del asesinato de Ghandi, hacemos una quemada de juguetes bélicos que se los cambiamos por otros juguetes que nuestra comunidad les regala", o la Semana de la Paz, "que ha tenido mucha polémica desde su nacimiento ya que es una semana alternativa a la llamada "Semana Santa" y por tanto se celebra coincidiendo con estos días".
Finalment, la web té un apartat titulat "Utopía" que, curiosament, està en blanc. Potser perquè, gairebé gairebé, la utopia, feta realitat, ja estava explicada en els apartats anteriors.
Què us sembla?
Friday, February 9, 2007
Represàlies
Kelme, empresa alicantina dirigida pels germans Quiles Navarro, ha trencat unilateralment el patrocini a Oleguer Presas per "las recientes declaraciones del futbolista en diversos medios de comunicación", és a dir, per l'article que vaig copiar a l'entrada anterior, i en una demostració curiosa de coherència, diuen que "abogan por la defensa de los derechos de libertad de expresión y libre pensamiento". Aquests germans directius de Kelme són també els màxims càrrecs d’empreses constructores com Marina Blanca SA i Promociones Quiles Navarro SA, especialitzats en la construcció de xalets i camps de golf i responsables de la urbanització sense escrúpuls del litoral valencià.
Sense cap mena de dubte:
Sense cap mena de dubte:
EDITO:
Una marca molt vinguda a menys, fitxa un jugador compromès i, el dia que parla, li retiren el patrocini i ho esbomben bé per augmentar la simpatia entre els fatxes (majoria a Espanya). Com a estratègia de màrqueting, indigna però eficaç... EL FJL ja els hi fa propaganda...
Wednesday, February 7, 2007
La bona fe
Aquest article es publica avui al setmanari ‘Directa’. Simultàniament, es publica també al diari basc Berria i a VilaWeb.
La bona fe
Oleguer Presas
De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.
L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.
Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.
Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.
I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.
La bona fe
Oleguer Presas
De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.
L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.
Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.
Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.
I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.
Subscribe to:
Posts (Atom)